Ens va escriure un noi que volia una cosa que la seva parella no s’esperés pels 40. La idea que va portar era bona des del principi: no un retrat, sinó una escena a casa, al menjador, amb ella, el fill i el gat.
El detall que ho va canviar
Parlant-ho va sortir que el nen feia un any aquells mateixos dies. Així que vam dibuixar dos pastissos: el d’ella, amb el 40, i el del petit, amb un 1. D’aquesta manera la caricatura no celebra un aniversari sinó una setmana concreta d’aquella família, i això és el que la fa difícil de repetir.
Cada personatge amb el que és seu
A ella la vam dibuixar llegint, que és el que li agrada fer. Al pare, amb auriculars, escoltant música. I al nen, estirant la cua del gat, perquè l’escena necessitava alguna cosa que fes riure. Hi vam afegir banderoles de festa per situar-ho tot.
L’esbós primer
Com sempre, abans d’entintar i pintar li vam passar l’esbós per si calia moure res. El va aprovar tal com estava. Dies després ens va escriure per dir-nos que a ella li havia agradat molt, i que el que més havia valorat era que estigués dibuixat a mà.
Aquesta és la part de la feina que no es pot ensenyar en un catàleg: la caricatura no surt d’una foto, surt d’una conversa sobre qui és aquella persona.
