La cara és la meitat de la feina. L’altra meitat és tot el que hi ha al voltant, i és el que fa que qui la rep digui «però com ho sabíeu, això?».
Quan ens encarregueu una caricatura us demanem quatre coses que no surten a cap foto: de què treballa, què fa els caps de setmana, si té mascota i si hi ha alguna dita que repeteix sempre. Amb això es dibuixa l’escena.
Una dona que feia seixanta anys
Els familiars ens van dir tres coses d’ella: que era castellera, que treballava en un arxiu i que cultivava un hort. Les tres van entrar al dibuix. Cap d’aquestes tres coses es veu en una fotografia, i totes tres són ella.
Un noi que en feia divuit
Aquest era de Barcelona i enamorat de la Sagrada Família, així que la vam posar de fons. També hi van sortir la samarreta del Barça, una pilota i —perquè s’hi va insistir— els seus menjars preferits: entrecot amb patates i hamburgueses.
Aquest detall dels menjars és el tipus de cosa que fa riure els de casa i no li diu res a ningú més. Precisament per això hi ha de ser.
Un home que en feia cinquanta
Ens el va encarregar la seva neboda, que li volia agrair que li hagués fet tota la instal·lació elèctrica del pis. El vam dibuixar amb la roba de feina d’electricista, la bicicleta i el Barça.
Aquí el regal explica dues coses alhora: qui és ell i què li deu ella. Això no ho fa un objecte comprat.
Una dona que en feia quaranta
Una amiga seva ens va demanar una caricatura sorpresa i va portar la idea del fons: un fotograma inspirat en «Dirty Dancing». De vegades el detall que ho lliga tot no és una afició, és una broma de fa vint anys.
El que en traiem
Que com més concret ens ho expliqueu, millor surt. «És simpàtica i li agrada viatjar» no dona per dibuixar res. «Fa castells i té un hort» sí.
