De tots els motius pels quals ens encarreguen una caricatura, el de la jubilació és el que surt millor. I creiem saber per què: és l’únic on el que se celebra no és una data sinó una feina.
La perruquera
Ens va escriure una filla que buscava un regal per a la seva mare, que plegava després de tota una vida darrere la cadira. No volíem un retrat: la vam dibuixar **dins** la perruqueria, envoltada de tot allò que havia tingut a la vora cada dia durant anys.
Aquesta és la diferència. Un retrat diu com és una persona; una escena diu com ha viscut.
El metge
L’altre ens el va encarregar un grup de metges d’un hospital per a un company que es jubilava. Els encàrrecs d’equip solen sortir bé perquè arriben amb els detalls ja recollits: entre vint persones sempre hi ha algú que recorda la dita que repetia sempre.
Si ho heu d’encarregar vosaltres
Recolliu tres coses entre l’equip abans d’escriure’ns: on treballava exactament, què tenia sempre a taula i alguna frase que digués. Amb això ja hi ha caricatura.
I compteu el temps. Una jubilació té data fixa i el taller necessita el seu marge; deixar-ho per a l’última setmana és la manera més segura de no arribar-hi.
