A l’estudi dibuixem asseguts i amb temps. De tant en tant, però, sortim a dibuixar davant de la gent, i és una altra feina.
D’aquest casament ens va escriure el nuvi. Portava una idea al cap i li faltava algú que la dibuixés: volia que els convidats no marxessin només amb el record de la festa, sinó amb alguna cosa a la mà.
Com va anar
Es fa taula per taula, durant el banquet o el cafè. Cada persona seu un moment, es deixa mirar i marxa amb la seva caricatura acabada, en paper i signada. Uns minuts per cara.
És la part de l’ofici on no es pot corregir. A l’estudi, si un esbós no s’assembla, es refà; aquí el traç ha de sortir bé a la primera i amb algú mirant-te per sobre l’espatlla.
Per què funciona
Perquè no és un regal de la parella als convidats, és una excusa perquè la gent es barregi. Es fa cua, es riu de la caricatura del veí i la gent que no es coneix acaba parlant.
I al final tothom se’n porta un paper. D’aquí a deu anys, els detalls de la festa s’hauran esborrat i aquell dibuix encara serà en algun calaix.
